Tornem a ser el que som

Durant aquests anys han nascut molts culers: uns eren petits nois plens d’il·lusió i fantasia, víctimes sense culpa d’una situació de benestar que els va portar a pensar que el Barça era un club que no era, d’altres uns desmemoriats, nous rics, que davant el cost moral que suposa acceptar que som un equip mediocre van optar per posar-se una vena als ulls i aplaudir fins i tot en les derrotes al equip.

Avui és un gran dia, el nens petits estan aprenent que una flor no fa estiu i que els 10 últims anys no poden canviar els primers 105, mentre que als desmemoriats la vena se’ls hi va caient pel propi pes de les nostres derrotes i del nostre joc i tornen al camí de la veritat i el tribunerisme.

Ens hem de preguntar qui és el culpable d’aquesta situació i quan més ho penso més clar ho tinc: és obvi que els enemics del barcelonisme com Cruyff, Laporta i Guardiola han fet mans i mànigues perquè ens trobem en aquesta situació. El de Santpedor és com el cavall d’Atila, que per on passa no torna a créixer la gespa, d’aquí que ni Tito Vilanova pogués reeditar el títol de campions de la Champions el seu any, amb una plantilla ja fosa que només ha fet que anar a menys per culpa de les exigencies del Pep. Si això no fos suficient, un gran de la història del Barça com Xavi, amb un relleu semi assegurar com Thiago, ha vist com havia d’esforçar-se en excés sobre el camp perquè Guardiola ens robava el jove jugador hispano-brasiler.

Cruyff i Laporta per la seva banda han optat pel joc brut i per no deixar-se veure mentre es movien entre les ombres, l’ex-técnic fent declaracions a cada acte que va i de l’ex-president no diré que té molt a veure amb Jordi Cases però… bé, ja m’enteneu que vull dir, no vull que em denunciin per dir veritats. Després algú va filtrar a la premsa que el nostre amic i president del Madrit, Florentino Pérez, estava darrera de tot en una maniobra inútil per allunyar als dos clubs de les bones relacions que mantenen des de que Sandro va arribar a la presidència.

Una altra pregunta que ens hauríem de fer en aquests temps en els que tornem a la nostra més pura essència és: perquè marxen jugadors com Valdés o Puyol? S’ha parlat molt del capità del Barça, de la seva generositat però, no és obvi que estem obligats a parlar de tot el contrari si volem dir la veritat? Com a bon @trollbunero que soc no puc obviar que el Carles marxa perquè no és capaç d’assumir el seu paper de 3r central, només per davant de Bartra al que hem renovat perquè sigui el 4t central durant els pròxims 25 anys (si juga poc es conservarà bé), i envers aquesta situació decideix abandonar el Barcelona i tots els socis i buscar un lloc on viure tranquil i sense responsabilitats.

L’altre cas, el de Víctor Valdès, s’explica per la connivència que el soci ha tingut en referència al seu joc: si se l’hagués xiulat més, quan se l’hauria d’haver xiulat, a aquestes alçades el porter de l’Hospitalet del Llobregat no estaria tant crescut ni es creuria res de l’altre món i sabria que no trobarà res millor que aquest club. Una mica com el que fa Chris Brow amb Rihanna.

Per acabar, no podem obviar-nos a nosaltres, els #trollbuneros, com a culpables d’aquesta crisi. Si amics, aquí no tirem pilotes fora com la junta amb les preguntes sobre el cas Neymar, aquí afrontem que hem sigut indulgents amb els nostres companys, amb els nostres col·legues, aquells que seuen cada diumenge al nostre costat i quan aplaudien l’equip per fer tres passades bé no els hi hem cridat l’atenció, ni els hi hem plantat un calvot a temps al veure’ls gaudir com a nou rics d’un joc que ens ha portat on som.

Però com a culpables que som també volem aportar solucions: Venguem a Messi, Xavi, Iniesta, Pedro, Piqué, i a algún més i centrem-nos en fer un equip amb una base solida d’Afellays i Songs entorn un únic líder: Neymar. Siguem sincers i admetem que necessitem un entrenador amb caràcter, experiència i que conegui la casa, així doncs, demanem si us plau a Charly Reixach o Serra Ferrer que vinguin a treure’ns d’aquesta miséria.

Com a mínim una cosa hem guanyat, estem on hem d’estar, empatant amb Llevant i perdent contra Valladolid, ara cap miratge pot fer que el “Cambio de ciclo” s’aturi i poder reconstruir aquesta farsa d’equip.